On ho havíem deixat...? Ah si, a Girona i en un moment difícil pel Projecte Butllofa a la Trailwalker 2013
L'Hèctor havia abandonat a Bescanó, i la seva retirada havia fet que els ànims del grup minvessin una mica. Arribats a Girona l'Enric també va dir prou, la veritat es que va arribar molt mes lluny del que preveiem...
Això "d'enganyar lo" 3 dies abans per fer la trailwalker i que ens acompanyés durant 56 km, te molt mèrit.
Després de reposar forces sopant, ens posem en mans de la Laia, que ens fa un massatge tant a en Dani, com a mi. El massatge a en Dani, era l'última esperança que ens quedava per si es posava a to el genoll, després de les molèsties en els últims km abans d'arribar a Girona, però de seguida tots ja tenim molt clar, que el genoll ha dit prou.
I ara qué?? Doncs sense cap dubte, a seguir endavant, ja no tant per mi mateix, sinó pels meus companys butllofes que per motius físics no han pogut continuar. Haig d'arribar a St Feliu com sigui, físicament em trobo molt bé, cap molestia tot i les mes de 13h que porto caminades.
Tots fan cara de cansats, els hi dic a la Nuria i a la S, que porten gairebé 20 hores despertes, amb el cotxe amunt i avall, i cuidant-nos en cada punt de control, que vagin tranquiles a descansar, que be s'ho mereixen. Si tot va bé, a mig matí de l'endemà ja les avisaré de possible hora de pas per Santa Cristina.
Es hora de trobar nous companys de viatge, doncs per motius de seguretat, l'organització obliga a anar mínim 3 persones. Mentre acabo d'enllestir la motxilla, algú ja m'ha trobat companys, en Dani i en Pitu de l'equip BMW, que estaven en una situació similar a la meva, i necessitaven un company per poder seguir en cursa
Sortim a les 2 de la matinada del pavelló, atravessem Girona animats, acompanyats per l'Alex de l'equip Acqua di IO, fins Llambilles anem xerrant animadament, en aquests moments el fred i cansament es comencen a notar. Em començo a notar un lleuger dolor a les ungles dels peus, sobretot dels dos dits petits, un dolor que poc a poc anirà a més. Em pregunto com pot ser que si a Girona estava tant bé, 10 km mes tard comenci a tenir problemes als peus... Només vull arribar a Cassà, per poder passar pels podòlegs, cosa que no vaig fer a Girona, no se com tindré els peus, però ara mateix, els Km em costen de passar.
Arribem a Cassà i mentre en Dani i en Pitu mengen algo, jo passo per l'assitència de la Creu Roja... uix quin mal! Les ungles dels dits petits de cada peu, tenen mala pinta. Em fan cures preventives, i a seguir endavant. Segurament m'hauria ant bé passar pels podòlegs de girona (sempre estar bé recordar que mes val prevenir que curar)
Fins a Llagostera, es repetix la història dels últims km del tram de Llambilles a Cassà, molt fred, i a la que passen km, el dolor als peus es va fent mes acusat.
Amb els primers raigs de sol del dia, tot sembla canviar, ja arribem a Llagostera, i després de passar altre cop pels podòlegs, i menjar tot el que trobo entre la maleta i l'avituallamet del pavelló (xocolata, un platan, un gel, gominoles de maduixa, un entrepanet, i una mica de caldo calent...) els ànims van cap amunt.
Ja només ens queden 20 Km, i ja ho veiem mes aprop. El sol comença a escalfar i ens anem traient capes, per en poca estona acabar suant i en màniga curta. Avall que fa baixada!!!
Ens apropem a Santa Cristina, i caminem, i caminem, i caminem, portem mes de 20 minuts des de que hem passat el cartell que ens indicava km 90, si tenim en compte que el control de Santa Cristina se suposa que estava al Km 91, podeu entendre que en aquests moments tots plegats comencem a perdre els nervis, veient que no aribem mai...
En Dani i en Pitu amb ganes d'arribar a Santa Cristina
"Ha de ser aquí!" "Ostia, on cullons han fotut el control!!" I per fi allà al final es veu força gent serà allà... ufff per fi!
I aquí arriba un dels grans moments personals de la Trailwalker per a mi. Passades les 11 del mati, arribo a Santa Cristina, fa mes de 9 hores que vaig sortir com únic butllofa en cursa des de Girona.
A Santa Cristina m'esperen familiars i amics, i la sensació de veure'ls allà i notar el seu suport, es quelcom que sempre més recordaré. Fins aquí he arribat també animat pels múltpiles missatges d'anims de tot el grup de gent que em seguien via whatsapp Butllofa, mes important que les cures dels podòlegs a cada control, ha estat poder engegar el mobil, i llegir, escoltar i poder contestar als vostres missatges d'anims.
En els últims 10 km i fins arribar als 101,2 km finals de recorregut, m'acompanyen la Marjorie amb l'Èlia. A Km en molt bona companyia, que van passar de manera molt més ràpida i comode, que els anteriors.El "subidón" d'endorfines de veure'ls a tots plegats segur que hi te quelcom a veure
Un quart i mig de dues, i estem a punt d'atravessar l'arcada que dona accés a la zona del port de Sant Feliu de guíxols, sabent que queden poc mes de 500m, em despedeixo de la Marjorie, i agafant la camara per grabar l'arribada i enmig d'una sensació brutal d'emoció i satisfacció, em poso a correr entre llàgrimes. Tinc la sensació de correr molt ràpid, quan no dec avançar gaire mes ràpid que una tortuga, però el dolor no existeix, i vull arribar corrent fins a l'arribada!
En pocs segons soc ja a la zona de l'arribada i començo a veure cares conegudes, el meu oncle, una companya de feina, ... i ja a poc metres de l'arribada el gruix del projecte Butllofa, amics i familia.
Soc feliç, feliç d'haver completat aquest repte, i haver-lo pogut compartir en algun moment o altre amb tantíssima gent.
Han passat mes de 27 hores des de que vaig sortir d'Olot, son les 13:28 del diumenge 21 d'Abril,
Això "d'enganyar lo" 3 dies abans per fer la trailwalker i que ens acompanyés durant 56 km, te molt mèrit.
Després de reposar forces sopant, ens posem en mans de la Laia, que ens fa un massatge tant a en Dani, com a mi. El massatge a en Dani, era l'última esperança que ens quedava per si es posava a to el genoll, després de les molèsties en els últims km abans d'arribar a Girona, però de seguida tots ja tenim molt clar, que el genoll ha dit prou.
I ara qué?? Doncs sense cap dubte, a seguir endavant, ja no tant per mi mateix, sinó pels meus companys butllofes que per motius físics no han pogut continuar. Haig d'arribar a St Feliu com sigui, físicament em trobo molt bé, cap molestia tot i les mes de 13h que porto caminades.
Tots fan cara de cansats, els hi dic a la Nuria i a la S, que porten gairebé 20 hores despertes, amb el cotxe amunt i avall, i cuidant-nos en cada punt de control, que vagin tranquiles a descansar, que be s'ho mereixen. Si tot va bé, a mig matí de l'endemà ja les avisaré de possible hora de pas per Santa Cristina.
Es hora de trobar nous companys de viatge, doncs per motius de seguretat, l'organització obliga a anar mínim 3 persones. Mentre acabo d'enllestir la motxilla, algú ja m'ha trobat companys, en Dani i en Pitu de l'equip BMW, que estaven en una situació similar a la meva, i necessitaven un company per poder seguir en cursa
Sortim a les 2 de la matinada del pavelló, atravessem Girona animats, acompanyats per l'Alex de l'equip Acqua di IO, fins Llambilles anem xerrant animadament, en aquests moments el fred i cansament es comencen a notar. Em començo a notar un lleuger dolor a les ungles dels peus, sobretot dels dos dits petits, un dolor que poc a poc anirà a més. Em pregunto com pot ser que si a Girona estava tant bé, 10 km mes tard comenci a tenir problemes als peus... Només vull arribar a Cassà, per poder passar pels podòlegs, cosa que no vaig fer a Girona, no se com tindré els peus, però ara mateix, els Km em costen de passar.
Arribem a Cassà i mentre en Dani i en Pitu mengen algo, jo passo per l'assitència de la Creu Roja... uix quin mal! Les ungles dels dits petits de cada peu, tenen mala pinta. Em fan cures preventives, i a seguir endavant. Segurament m'hauria ant bé passar pels podòlegs de girona (sempre estar bé recordar que mes val prevenir que curar)
Fins a Llagostera, es repetix la història dels últims km del tram de Llambilles a Cassà, molt fred, i a la que passen km, el dolor als peus es va fent mes acusat.
Amb els primers raigs de sol del dia, tot sembla canviar, ja arribem a Llagostera, i després de passar altre cop pels podòlegs, i menjar tot el que trobo entre la maleta i l'avituallamet del pavelló (xocolata, un platan, un gel, gominoles de maduixa, un entrepanet, i una mica de caldo calent...) els ànims van cap amunt.
Ja només ens queden 20 Km, i ja ho veiem mes aprop. El sol comença a escalfar i ens anem traient capes, per en poca estona acabar suant i en màniga curta. Avall que fa baixada!!!
Ens apropem a Santa Cristina, i caminem, i caminem, i caminem, portem mes de 20 minuts des de que hem passat el cartell que ens indicava km 90, si tenim en compte que el control de Santa Cristina se suposa que estava al Km 91, podeu entendre que en aquests moments tots plegats comencem a perdre els nervis, veient que no aribem mai...
"Ha de ser aquí!" "Ostia, on cullons han fotut el control!!" I per fi allà al final es veu força gent serà allà... ufff per fi!
I aquí arriba un dels grans moments personals de la Trailwalker per a mi. Passades les 11 del mati, arribo a Santa Cristina, fa mes de 9 hores que vaig sortir com únic butllofa en cursa des de Girona.
A Santa Cristina m'esperen familiars i amics, i la sensació de veure'ls allà i notar el seu suport, es quelcom que sempre més recordaré. Fins aquí he arribat també animat pels múltpiles missatges d'anims de tot el grup de gent que em seguien via whatsapp Butllofa, mes important que les cures dels podòlegs a cada control, ha estat poder engegar el mobil, i llegir, escoltar i poder contestar als vostres missatges d'anims.
En els últims 10 km i fins arribar als 101,2 km finals de recorregut, m'acompanyen la Marjorie amb l'Èlia. A Km en molt bona companyia, que van passar de manera molt més ràpida i comode, que els anteriors.El "subidón" d'endorfines de veure'ls a tots plegats segur que hi te quelcom a veure
Un quart i mig de dues, i estem a punt d'atravessar l'arcada que dona accés a la zona del port de Sant Feliu de guíxols, sabent que queden poc mes de 500m, em despedeixo de la Marjorie, i agafant la camara per grabar l'arribada i enmig d'una sensació brutal d'emoció i satisfacció, em poso a correr entre llàgrimes. Tinc la sensació de correr molt ràpid, quan no dec avançar gaire mes ràpid que una tortuga, però el dolor no existeix, i vull arribar corrent fins a l'arribada!
En pocs segons soc ja a la zona de l'arribada i començo a veure cares conegudes, el meu oncle, una companya de feina, ... i ja a poc metres de l'arribada el gruix del projecte Butllofa, amics i familia.
Soc feliç, feliç d'haver completat aquest repte, i haver-lo pogut compartir en algun moment o altre amb tantíssima gent.
Han passat mes de 27 hores des de que vaig sortir d'Olot, son les 13:28 del diumenge 21 d'Abril,
